La tardor a la Font Roja d'Alcoi: pujada al cim del Menejador

Diumenge passat vàrem anar a passejar pel parc natural de la Font Roja, a Alcoi, amb el club de muntanya AGDA de Salem. Vàrem seguir la ruta groga, que puja fins el cim del Menejador, el més alt de tot el parc. En total, i segons el Wikiloc, 7,4 km, encara que en realitat són un poc menys, uns 7 km (en els plafons d'informació indica que són 6 km, segurament també s’han quedat un poc curts).

És una ruta xula, molt adequada per la tardor, quan els aurons i els roures han agafat una tonalitat groguenca que els fa destacar entre el verd fosc de les carrasques. I molt senzilla, adequada per a tota la família.

La ruta comença al mateix pàrquing del Santuari de la Font Roja. Cal pujar per les escaletes, creuar una zona de pícnic amb taules i castanys fins trobar les primeres indicacions. Ací mateix comencen les tres rutes del parc, roja, groga i blava. La ruta que hem seguit és la groga, que puja al cim del Menejador.

Comencem a caminar per una pista formigonada, que uns metres més enllà ens porta a la boca d’una cova on els menuts sempre troben un poc d’aventura. La “cova” no és més que una escletxa entre dos roques, però és un bon punt de partida per plantejar l’excursió com una gran aventura. Seguint la pista, arribem a la zona anomenada el pla de la mina on podem vore la reproducció d’una carbonera, un forn de calç i el primer mirador que trobem en la nostra ruta. En front mateix de esta zona, la ruta groga es bifurca. Es pot triar entre anar recte per la pista o pujar per una senda amb escalons de fusta directament cap al Menejador. Tant se val, perquè com que la ruta és circular, si vas per un, tornes per l’altre costat. Nosaltres vàrem pujar per la senda, i trobem que és la millor opció, ja que la pujada és molt entretinguda per enmig del carrascar, malgrat el desnivell. L’altra opció, pujar per la pista, es pot fer massa avorrida per als menuts, ja que ofereix menys atractius. Per contra, es fa més entretinguda de baixada, i és més segura per a baixar (als menuts ben be sabeu el que els agrada baixar corrent) que la senda del carrascar, que té major desnivell i està plena d’escalons.

Així, una vegada superada la senda, tornem a eixir a la pista, ja quasi en el cim. Sols cal pujar un poc més per arribar de seguida a una plana on hi ha una bassa, i des d'este punt, ja es veuen les antenes de la casa dels guardes forestals. En pujar al cim hem tingut la sort que la boira que ens ha acompanyat durant tota la pujada s'ha obert, i ens ha deixat contemplar tot l’Alcoià i més enllà. Unes vistes genials!!

Ara ja sols queda baixar per la pista, passar per un pou de neu molt espectacular, per un mas i seguir entre carrasques, aurons i roures fins el santuari.

És una ruta molt recomanable, com també la roja, que baixa pel Barranc de l’Infern i que es pot fins i tot combinar amb esta groga.

Per acabar bé el matí, hem dinat de pícnic a les tauletes del santuari. Allí mateix també hi ha un restaurant on ens hem fet el cafenet abans de tornar cap a casa, contents i fresquets després de la nostra excursió.

Característiques de la ruta: 

Circular: 7,4 km (probablement un poc menys)
Punt més alt: 1354 m (cim del Menejador segons el mapa del IGN)

Punt més baix: 1040 m (santuari de la Font Roja)
Temps: 3h 58 min. en total. 1h 43 min. en moviment (la diferència és per les parades, esmorzaret, vistes i fotos des del cim...)

Menuts: Joan (5 anys, a peu i sense problema) i Guillem (quasi 3 anys, encara en la motxilla i a peu en algun punt de la baixada). També hi participaren altres menuts d'entre 5 i 12 anys.

En el Wikiloc:

Powered by Wikiloc

El naixement del riu Palància (Bejís - El Toro, Alt Palància)

El naixement del riu Palància és un d'eixos paratges que encara no havíem visitat malgrat ser una de les rutes familiars clàssiques, així que la setmana passada, aprofitant que ja la tardor es va deixant notar i va canviant els colors dels boscos de ribera, vàrem anar cap allà.

És una ruta que no defrauda i que cal fer. No té pèrdua, i sempre que hi ha una bifurcació, s’indica clarament la direcció cap al naixement. Tota ella és molt xula, malgrat que la primera meitat discorre per una pista ampla on fins i tot pot passar algun cotxe (especialment fins al paratge de El Molinar). Una vegada es creua el barranc del Resinero, la senda es tanca i discorre paral·lela al riu Palància, entre xops, àlbers, oms... que conformen un bonic bosc galeria que ja anava mudant el color de les seues fulles. 

El terra ja començava a no vores, cobert com estava de fulles, i el joc per als més menuts estava servit. La gran sorpresa final arriba en aplegar a la capçalera del riu, on ens trobàrem, sense saber massa bé que ens esperava, amb els estrets del "cascajar". Paga la pena que una vegada arribeu, si sou atrevits i els menuts tenen ganes de guerra que vos endinseu en l'estret, més que siga uns metres, fins on vulgueu (o pugueu). Nosaltres ens endinsàrem uns centenars de metres, fins aplegar a un toll que ens tallava el pas, i ens deixà en ganes de més. L'estret és impressionant. En alguns punts les parets es poden tocar perfectament amb els braços oberts, i fins i tot pot crear certa sensació de claustrofòbia si sou sensibles a esta. Tanmateix, intenteu-ho. En els passos més complicats (que no ho són gaire, de veres!) han col·locat uns esglaons de metall per poder-se agafar amb seguretat, i encara li dóna més sensació d'aventura! Joan s'ho passà d'allò més bé, estava emocionat amb tota aquesta aventura. Guillem, encara en la motxilla, reia amb les sacsades que el pare xerpa li feia patir en intentar passar per aquelles estretors tot carregat amb la motxilla, i la mare, ben bé que s'ho va passar.

Així que no s'ho penseu. Si no sabeu què fer un dia d'aquests de tardor, és una molt bona idea!

Per arribar-hi, és senzill. Cal anar al poble de Bejís, i creuar-lo seguint les indicacions cap a la planta d'embotellament de Los Cloticos (si no vos aclariu, en Google ho trobeu sense problema). Cal passar de llarg la planta i continuar cap a la zona de pícnic de la Fuente de Los Cloticos. En aquell punt vàrem deixar el cotxe. Alguns cotxes anàvem cap a la zona del Molinar, a poc més d'un quilòmetre de la Fuente de los Cloticos. Tanmateix, no és tan senzill aparcar per allí.

Característiques de la ruta: 

Circular: 7,59 km (probablement un poc menys, ja que dins els estrets el GPS fallava)
Punt més alt: 954
Punt més baix: 817
Temps: 3h 30min en total. En moviment, unes 2 h (al principi Guillem anava a peu, i ens va fer anar molt poc a poc)
Menuts: Joan (5 anys, a peu i sense problema) i Guillem (quasi 3 anys, encara en la motxilla i un parell de km al principi a peu).

En el Wikiloc

Powered by Wikiloc

El barranc de l'Encantada (Planes i Beniarrés, el Comtat)

Ara que la Serra està plena de flors i ben humida, és un bon moment per anar a visitar zones amb aigua. Una de les parts de la nostra geografia que encara no coneixíem és el Barranc de l’Encantada, situat entre Planes i Beniarrés, en la comarca del Comtat, a la solana del Benicadell.

Hi vàrem fer dues excursions: una a Beniarrés i altra a la zona de Planes, i ambdues són molt recomanables, i molt adequades per fer-les en família. Els menuts gaudiran de l'aigua, i amb un poc d'ajuda i imaginació, fins i tot podran veure a l'Encantada als gorgs del barranc.

El Barranc de l’Encantada a Beniarrés

Per arribar-hi al Barranc en la part de Beniarrés cal anar a la presa de l'embassament, i seguir la carretera cap a Planes si veniu del poble de Beniarrés. En cas de vindre des de Planes, evidentment trobareu el desviament cap a la zona del Barranc abans d’arribar a la presa. No vos preocupeu, que està molt ben indicat. Una vegada agafeu el camí, aneu en compte, perquè ja és pot trobar gent passejant. Nosaltres, com que ja era tard, ens acostarem en cotxe fins el final del camí, on una tanca barra el pas. Allí hi ha lloc per aparcar i comença la part més bonica del passeig. La primera part va per el que de quan en quan sembla que és part del llit d’un dels braços del barranc. Durant​ uns centenars de metres cal caminar i seguir el rierol. I ací tinguérem la nostra primera experiència amb l’Encantada… cada vegada que ens acostàvem a l’aigua i cridàvem el seu nom, el riu ens contestava fent bombolles. Quin meravellós efecte! Joan al·lucinava, i la veritat, nosaltres també!

Este passeig arriba a una zona oberta on el rierol que hem seguit conflueix amb les aigües del barranc de l’Encantada pròpiament dit. Una zona fantàstica, on les aigües del barranc deixen illes de còdols, a les que es pot accedir per un pontet improvisat de troncs.

Hi ha bona ombra, tauletes de pícnic i una caseta que ens va servir de refugi quan començà a plovisquejar. La en la marge esquerra del barranc, per la mateixa hora que veníem, vàrem continuar la senda gaudint de les tranquiles aigües del barranc, plenes de peixos. Vàrem poder avançar uns metres, però la senda paral·lela al Barranc desapareix i cal pujar per la senda que munta cap a la microrreserva de flora de l’Alt d e Senabre. La senda munta en una suau ziga-zaga. La vàrem seguir fins que de nou va començar a ploure. Uns metres més amunt vàrem veure que s'obria una cova, amb vells murs de corral. La senda passa per la seua entrada, i allí que ens vàrem refugiar. Un bon lloc on contar la llegenda de l'Encantada! La conegueu?

LLEGENDA DE L'ENCANTÀ

Publish at Calameo

En parar la pluja i esmorzar, desférem el camí i cap a casa. La senda més enllà de la cova està molt bruta, a trams perduda, així que vàrem preferir tornar a baixar al llit del barranc a jugar amb l’aigua i a cridar a l’Encantada.

El Barranc de l’Encantada a Planes

Per arribar, com que veníem des de Beniarrés no calia més que seguir la mateixa carretera que passa per damunt la presa de l’embassament, i en passar el poble de Planes sense entrar, continuar fins un desviament cap a l'esquerra on ja s’indica l’accés cap al Barranc. Este camí és una pista formigonada, on ja s’hi vàrem trobar senderistes que marxaven cap al barranc. Nosaltres ens vàrem acostar en cotxe fins a les rodalies del Gorg del Salt d’Aigua, on vàrem poder aparcar de miracle, doncs és una zona molt concorreguda. La nostra ruta va començar allí mateix, a les escales que baixen ca al gorg, un lloc fantàstic en el que a l’hora que vàrem arribar, i eren vora les 12 del matí, feia fresqueta, però on per la vesprada fa n sol fantàstic. El lloc és encisador, i de segur un dels llocs preferits per l’Encantada, amb la seua aigua transparent i el salt.

Després de gaudir d’eixe entorn, vàrem continuar caminant pel llit del barranc, on la senda malgrat ser prou difusa, no és difícil de seguir. Esta senda acaba en l’aigua de forma que no es pot continuar, i cal pujar cap a la carretera, a la esquerra.

Allí vàrem seguir la carretera, que fa una revolta cap a l’esquerra, fins una pista que entra entre els pins a la dreta, de vora una casa. Ara ja no hi havia cap pèrdua. Sols cal seguir endavant, sense deixar la pista primer i senda després. El paisatge poc a poc s’obre, i el nostre camí s'acosta de nou al barranc. Així vàrem arribar de nou a les ruïnes d’un vell molí, on encara hi ha un assut que forma un toll. La zona és preciosa, i estava plena de gent. Gespa verda i l’aigua corrent per les curioses formacions calcàries del barranc.

Nosaltres vàrem continuar més enllà. La senda es tornava a tancar, i ens vàrem trobar amb una obra casa mig enderrocada. Allí vàrem parar i menjàvem alguna cosa, al costat de l'aigua. En una part, el barranc s’encaixa, i forma un espectacular congost i caigudes d'aigua que es poden veure des de lluny, però amb compte de no caure dins el congost!

Després de gaudir de l'experiència i el lloc, xino-xano cap al cotxe, a fer-se un cafenet en Planes, on per cert vàrem provar els gelats Navarro, de Muro. Simplement espectaculars, com el barranc de l’Encantada.

Wikiloc de la ruta de Planes

Powered by Wikiloc

Un matí per Vélez Blanco (Almeria)

Hui ha sigut l'últim dia de la nostra estada a Baza, i els nostres amfitrions han tingut una idea genial: anar a passar el matí i dinar a la zona de “los Vélez”, Vélez Rubio i Vélez Blanco, ja en Almeria i al costat de Múrcia, és a dir, que ja ens pilla de camí cap a casa i així, aprofitant el matí, ja hem fet vora una hora de viatge.

Hem anat a visitar primer la “Cueva de los Letreros”, que com el seu nom suggereix, és un abric amb pintures rupestres. Per anar-hi, ens hem informat en la web http://www.andalucia.org/es/turismo-cultural/visitas/almeria/otras-visitas/cueva-de-los-letreros/ on està indicat que el punt de reunió està al costat d’una gasolinera a la eixida de Vélez Blanco, a les 12 del matí. En qualsevol cas, informeu-vos a la web i crideu per telèfon per confirmar que hi ha lloc.

Des d’ací cal pujar un km en el cotxe seguint a la guia, fins a un lloc on s’aparca baix l'abric al que es puja per unes escales prou empinades mentre la guia va explicant l’entorn i la història de les pintures. Cal pagar un parell d’euros per la visita guiada, però paga la pena pujar-hi, tant per les pintures com per les vistes.

El segon lloc que hem visitat és el castell de Vélez Blanco, una talaia impressionant que encara conserva part del castell nazarita, en ús fins la capitulació del Regne de Granada, i sobre el que la família Fajardo va construir la seua fortalesa al segle XVI després que la regna Isabel els bescanviara el port de Cartagena per les terres de la zona de Vélez (evidentment amb certes pressions). Així que hem estat davant una de les fortaleses que, juntament amb la Calahorra, són dels principals exemples d’arquitectura militar renaixentista. Per fora és majestuós, espectacular, i per dins té un pati renaixentista de tipus italià preciós… que tanmateix únicament podreu vore si aneu al MET de Nova York. Com? Sí, a primeries del segle XX varen vendre el pati a un magnat nord-americà, i pedra a pedra allà que se l’emportaren. Ara el pati és un espai buit amb columnes d'acer, això sí, amb unes vistes fantàstiques. Val la pena anar al castell, tant pel que sí que conserva com per les vistes. I també pel que no conserva i cal entendre com una advertència del que passa quan el patrimoni cultural és ignorat i menyspreat.

Una vegada vist el castell, el poble de Vélez Blanco bé mereix un passeig, encara que siga per anar-hi a dinar a alguna terrasseta. Casetes de poble blanques i baixetes i carrers ben tranquils. I ben dinats, camí a casa!

Ruta de la Cueva del Agua a la Sierra de Huétor (Granada)

Hui hem continuat amb la nostra aventura granadina i ens hem acostat a la Sierra de Huétor, prop de la ciutat de Granada. Hem anat al centre de visitants de Puerto Lobo on ens han atés d’una manera meravellosa, i ens aconsellat unes quantes rutes. Tanmateix, una d’elles ens ha agradat més que cap altra quan ens han dit que era molt bonica, i que acabava en una àrea recreativa on hi ha un restaurant i parc per als menuts. Perfecte!, hem pensat, doncs ja era tard i no teníem ganes d’anar estressats per tal de trobar un lloc on dinar. La ruta en qüestió és la de la “Cueva del Agua”, i ha estat tot un encert!!

Per anar-hi, el millor és preguntar al centre de visitants, però en qualsevol cas, ací van les indicacions: tot junt abans del centre de visitants pròpiament dit passareu pel “Centro de Defensa Forestal”. Cal passar-lo, i uns metres més avant, després una corba, voreu el desviament que du al centre de visitants i una pista forestal amb un casetó de fusta a la dreta i un cartell que indica el “Sendero Botánico” a 5’3 km. Agafeu eixa pista, ja que la senda arranca prop del sender botànic. Eixa pista és ella mateixa part d’una ruta, així que cal pujar amb coneixement, doncs podeu trobar-vos senderistes o ciclistes. A partir d'ací la pista puja durant aproximadament 2’5 km, fins un punt on a la esquerra voreu un plafó que indica l’inici del sender. Nosaltres hem aparcat ací mateix, ja que encara que la zona recreativa de la Alfaguara és la nostra destinació per dinar, està a uns 300 metres de pista forestal polsosa i empinada.

Ara cal fixar-se en el sender: el plafó indica la direcció inversa a la que nosaltres hem fet: ben aconsellats pels forestals, hem fet el descens per la pista forestal, que se fa molt millor que de pujada, a banda que de baixada es pot gaudir d’unes vistes fantàstiques de Sierra Nevada que de pujada no, doncs la hagueren tingut a l’esquena. Ull, doncs al fer el recorregut en sentit invers, en els pals indicadors les fletxes les voreu al revés! Per cert, en el mapa que podeu aconseguir al centre de visitants, el recorregut ja està indicat com nosaltres el fem (el mapeta val 80 cèntims, i no ens sembla mal, doncs així sols agafes els que t’interessa). Seguint amb la ruta, cal baixar per la pista durant poc menys de 2’5km, fins un encreuament de sendes. Per fer aquest circular cal agafar la que puja cap a la dreta, i s’endinsa en un bosc de pinastres, alzines i pinsaps. Que no sabeu què és un pinsap? Doncs una espècie d’avet preciós. Ara cal anar pujant cap al coll de Víznar, on hi han unes vistes fantàstiques. La pujada fins el coll és més o menys 1km, però se fa molt entretinguda entre el meravellós bosc. El coll és una zona oberta, amb vistes cap al est i oest, i des d’on podeu pujar a la creu de Víznar. Nosaltres no ho hem fet perquè sembla un poquet complicat per a un xiquet de 4 anys. En qualsevol cas, les vistes des del mateix coll són fantàstiques. Ara cal pujar cap al nord-oest, en direcció la Cueva del Agua, a 1’7 km (indicat a un peiró en el coll). Ara, encara que hi ha alguna lleugera pujada, és un recorregut molt més planer, preciós en estes dates, amb les argilagues grogues de tantes flors com tenen! El sender és molt bonic: argelagues en flor, pins, pinsaps… tot un gust! Sense cap problema hem arribat a la bifurcació que porta a la Cueva del Agua. Dissortadament, el pal indicador ha perdut el plafó, així que atenció! El nostre recorregut continua cap a la dreta en direcció nord, però per arribar-hi al mirador i la Cueva del Agua cal pujar-hi uns metres cap al sud. En el mirador, vistes fabuloses de Sierra Nevada, i la cova, situada després una escletxa en la roca, un punt per als menuts, ja que encara que està tancada, es pot vore, i paga la pena. Després d’uns minuts, a continuar! Ara ja sols queda seguir el sender i en 1 km més o menys, arribar als cotxes.

I ara, a la zona recreativa! Un lloc genial, la zona de la Alfaguara. En el kiosko de la Alfaguara es menja menjar “del terreno” molt ben fet (migas, plato alpujarreño, carn… la llista és immensa!!), I molt ben atesos, amb moltíssima simpatia! El lloc, immillorable. Terrasseta per jugar, fresca i amb bona ombra. De vora el restaurant, zones de gespa i jocs per als menuts. Un final de ruta genial!!

No us la perdeu si passeu per Granada!!

Característiques de la ruta:

Circular: 7 km

Desnivell: uns 300 metres (el Wikiloc, de nou ho exagera)

Temps: unes 3 hores, sense pressa, però sense pausa.

Edat: 4 anys (Joan, a peu) i 2 anys (Guillem, en la motxilla)

Powered by Wikiloc

Naixement del Río Castril i Barranco de la Osa (Sierra de Castril, Granada)

L’any passat, quan vàrem estar per segona vegada a la zona de Baza, vàrem anar a visitar la Sierra de Castril, i ens vàrem quedar al·lucinats. Allí vàrem fer dues rutetes: la de la “Cerrada del Río Castril o de las Pasarelas” i la del "Naixement del riu Castril". Esta última ens va impactar pel paisatge tan abrupte i muntanyenc de la vall del riu, i ens vàrem quedar amb ganes de més. Així que enguany hem tornat.

Vàrem decidir anar al centre d’interpretació, situat passant l’entrada del poble de Castril, però sense entrar al poble. Ja teníem en ment la ruta del “Barranco de la Osa”, encara que volíem preguntar. Al centre ens van dir que la ruta era dura, encara que tampoc no ens aclarírem gaire amb el xic que ens ho intentava explicar, i arribàrem a la conclusió que ho anàvem a intentar, i si era molt dura, mitja volta! Problema: la part més dificultosa és tot just el final de la ruta, primer per alguns desnivells forts, però sobretot per la darrera baixada, per una senda pedregosa que fa una ziga-zaga vertiginosa per una ampla canal. Encara que Joan la va fer amb els seus quatre anys, no és gens recomanable. Millor amb més edat, i ben acostumats a la muntanya, doncs és fa lenta i pesada.

Per arribar-hi, si esteu a Castril cal tornar enrere en direcció a Baza, i seguir les indicacions cap al càmping “El Cortijillo”. El camí el trobareu a mà esquerra si aneu de Castril a Baza. Entreu i seguiu tot dret sense abandonar el camí, primer asfaltat i després, una pista polsegosa. Quan arribeu al càmping, continueu recte per la pista, i en arribar a un plafó indicatiu de la “Cerrada de la Magdalena”, creueu el riu pel pont i seguiu la pista fins que s’acabe, ja en el “Cortijo del Nacimiento”. Voreu un gran tub metàl·lic que creua la vall, part d’una infraestructura hidroelèctrica, i que cal passar per baix per començar la senda. Cal aparcar ací. Les sendes les  voreu indicades a un plafó de vora el tub. En la senda de la Osa està escrit que la dificultat és mitjana, però algú ha afegit en boli “alta”, i no li falta raó si estem parlant de fer-la amb xiquets.

Ara ja comencem a caminar. La primera part de la senda, menys d’1 km, va seguint la tanca metàl·lica del cortijo. Una vegada acaba la tanca, la vall s’obre majestuosa i impactant. La senda no té cap problema fins el naixement. Una de les primeres fites que trobem és un pont que creu el riu, i on s’indiquen vàries sendes. 

Seguim la del “Nacimiento i el Barranco de la Osa”, deixant el pont enrere, fins que el creuem per tornar (si feu el sender de la osa complet). I sí, el sender de la osa baixa de les impressionants parets que hi ha a l’altra banda del pont. Per això la seua dificultat.

Fins al naixement la senda és molt senzilla, per gaudir en família d’un passeig d’uns 2 km d’anada i altres dos de tornada. Nosaltres decidírem continuar, però a partir d’este punt el desnivell augmenta i les indicacions es fan prou escasses. Ja no hi ha indicacions concretes de la senda, sinó algun pal solt amb una fletxa, pocs, i alguns muntonets de pedres.

Després d’una pujadeta en ziga-zaga prou forta per la senda que des del naixement voreu eixir cap a l’est, arribàrem a les runes d’un cortijo abandonat, el “Cortijo Peralejo". 

El vàrem passar i continuarem la senda. Encara que ens pareixia per moments que no arribàvem a cap lloc, finalment vàrem veure l’inici del Barranco de la Osa a la nostra esquerra, fàcilment reconeixible per les baranes de cables d’acer que protegeixen la pujada per unes escales. 

Encara que la pujada és costosa, paga la pena. El barranc és molt xulo i impressionant, es passa per una gran cova i Joan, al que li agrada molt “l’aventura” va gaudir moltíssim. A més a més al lloc vàrem trobar ossos d’ovella i algun esquelet pràcticament sencer, o siga, emoció màxima, i més quan els voltors, corbs i trencalòs et van fent voltes per damunt. 

Una vegada superada l’escala encara quedava pujar un poquet més fins arribar al teix mil·lenari, i en eixe punt comença la dificultat.

Primer, ens va tocar pujar una empinada rampa, que semblava que no s’acabava mai, i més quan la senda és difícil de vore. Això si, vàrem poder vore una cabra salvatge que ens observava… i millor no saber què estava pensant!  

En arribar al primer coll, les vistes eren increïbles, i ens quedàrem bocabadats. Allí vàrem decidir fer parada i dinar, doncs després de la rampa les forces ja començaven a fluixejar, més en els pares que en els menuts potser.

Després de descansar i jugar, menjar i fer-se les fotos, vàrem continuar.

Ara calia seguir la senda i baixar i pujar un parell de colls, amb unes vistes vertiginoses cap a la vall per on havíem anat abans… i la pregunta començava a ser inevitable, encara que ningú no la pronunciava en veu alta: “com punyetes anem a baixar d'ací?”

En qualsevol cas el sender és d'impressió: vistes brutals en un ambient que comença per moments a semblar de mitja-alta muntanya, per damunt de 1500 metres, molt obert i amb bons exemplars de pi negre. Molt, molt xulo.

Finalment arribàrem al Cortijo de la Puerca, o això suposem perquè no hi ha cap senyal indicadora. Ací la senda es perd uns metres en la praderia tipus Heidi, però ràpidament localitzàrem un pal indicador, i tornàrem a la senda, que fa una revolta i una última pujadeta per les roques.

Ara ja s’enfila ben a prop de la vall, i ja es veu clarament el fons i la senda que porta cap el Naixement. A partir d’ací, gens apte per a qui tinga vertigen. Uns metres més avant trobàvem la resposta: al fons de la vall cal baixar per una mena de canal ampla per on cau més que baixa una senda de pedres fent una ziga-zaga que pot impressionar prou. 

La baixada la vàrem fer molt poc a poc, protegint cada pas que fèiem, i amb paciència. Encara que Joan continua ara mantenint que prefereix baixar que pujar, nosaltres no n’estem tant segurs. Molts minuts després de començar la baixada, la senda torna a aclarir-se, i s’acosta cada vegada més al riu, per passatges menys pedregosos, i més segurs. 

De vora el riu, arribàrem a una bifurcació, que porta per la dreta una baixada directa al riu, però què és difícil de creuar, i cap a l'esquerra, al pont que hem comentat al principi. Ara ja sols ens quedava alegrar-nos per haver-hi arribat després de 5 hores, i al·lucinar amb la pared que acabàvem de baixar. 

Per celebrar-ho, sols uns metres més avant ens acostàvem​ al riu, al costat de la tanca del cortijo, i passàrem una estoneta llançant pedres i refrescant-nos, que falta ens feia!!

Característiques de la ruta:

Circular: 8,3 km

Desnivell: 550 positius

Temps: 7 hores (parada per dinar inclosa)

Edat dels xiquets: Joan 4 anys (a peu) i Guillem 2 anys (motxilla)

Powered by Wikiloc

La Senda de les Fontetes (Benicadell, Vall d'Albaida)

A l’ombria de la Serra del Benicadell, tot just sota les seues imponents parets se situa una sendeta poc coneguda però meravellosa: la senda de les Fontetes.

És una senda molt fàcil i familiar, i que ara, després de tot el que ha plogut este hivern, està plena de flors, i verda, molt verda! El recorregut que vàrem fer nosaltres és lineal, amb uns 3 km d’anada i altres tants de tornada, i amb un lleuger desnivell positiu d’uns 200 m. (açò és important, perquè no sabem bé per quina raó en el wikiloc marca un desnivell de més de 600 m. No feu cas!).

On comencem?

Nosaltres vàrem començar en el lloc que anomenem el Portet, punt des d’on ixen varies sendes: una que baixa cap al calvari de Ràfol de Salem, la que puja cap a la Casa de les Planisses (i que serà la que seguirem), i altra que no està assenyalada i que baixa cap a la Font d'Elca, a Salem. Primer: per arribar al Portet en cotxe cal anar al Ràfol de Salem, i pujar per la carretera que travessa el poble en direcció a Beniatjar fins una pista forestal que puja cap a la Casa de les Planisses o dels guardes, i des d'on es puja al cim del Benicadell. Esta pista ix a l'esquerra.
Una vegada l'agafeu, cal pujar fins una corba tancada en el coll del Portet. Ho reconeixereu per les fites dels senders. Arrimeu el cotxe que no moleste, i busqueu la senda ampla (sembla pràcticament una pista) cap a la casa de les Planisses, i que trenca a la dreta, cap amunt, uns metres més enllà d'on deixàvem el cotxe.

A partir d'ací a gaudir del camí sense cap dificultat.

En tota la senda sols hi ha un parell de bifurcacions, i en els dos casos està clarament indicada la direcció cap a Les Fontetes.

Uns 3 km després arribareu a la vostra destinació​: un raconet tranquil i agradable, amb una fonteta i una basseta, taules i bona ombra, que ara, després de les pluges d'este hivern està preciós!

Gaudiu de les vistes a la serra del Benicadell, descanseu, i torneu al cotxe pel mateix camí, o pugeu a la casa de les Planisses, que està tot just damunt, o aventureu-vos per les moltes sendes i camins, i gaudiu de la natura!

Una recomanació: proveu a contar històries de por quan s'endinseu dins de camins frondosos i voreu com de bé que ho passen. Nosaltres ho férem de tornada i va ser molt divertit i molt #EspantaLaPor. Este dia el gaudirem amb uns poquets amics del Club de Muntanya AGDA i va ser tot un plaer! ;)

Característiques de la ruta: 
Lineal: 6,37 km (anada i tornada)
Desnivell: 200 m més o menys (Wikiloc ens ha fallat esta vegada)
Temps: 3 hores i 54 min amb parada per dinar a Les Fontetes inclosa i totes aquelles necessàries al llarg de la ruta per buscar floretes, fer fotos, etc.
Edat dels xiquets: 4 anys (Joan), 2 anys (Guillem dins la motxilla), Iker (10 anys) i Claudia (9 anys)

Powered by Wikiloc

La llacuna de la Devesa de Soneja

I finalment va arribar el dia que anàrem a conèixer la llacuna de la Devesa de Soneja de la qual tant ens havíem parlat alguns amics i que sembla ser de les poques llacunes de caràcter endorreic que tenim al nostre territori. 

Per arribar-hi cal anar per la A-23 (la carretera de Terol) eixir cap a Algar i travessar el poble. Després de creuar el riu, cal seguir la carretera i estar molt atents a la desviació que ix cap a l’esquerra assenyalat com el “Camí de les Escales”. Cal continuar este camí sense deixar-lo durant uns 5 km fins el “Rancho el Paso”, que té una entrada molt texana amb crani de bou inclòs. No té cap pèrdua.

Allí mateix comença la ruta. En el nostre wikiloc comença un poc més amunt, perquè buscant lloc per deixar els cotxes ens vam passar. No feu cas. El millor, entreu amb els cotxes pel camí que ix tot just enfront de la porta de El Paso cap a la dreta, i a uns centenars de metres voreu una esplanada amb tres o quatre tauletes per fer pícnic. Aparqueu ací, i ja teniu lloc per dinar. Al track està marcat com Pícnic. Voreu que està al final de la ruta tal i com nosaltres l’hem fet. No passa res. Ara bé, vos recomanem que seguiu el mateix recorregut que hem fet nosaltres: la pujada és més fàcil, i la bassa de la devesa està més cap al final, de forma que podeu aguantar més eixe estímul per els més menuts. En qualsevol cas, com que la ruta és circular, podeu fer-la com vulgueu.

Nosaltres hem començat a caminar des d’un poc més amunt de la porta del Rancho, així que no hem passat per la zona de pícnic fins el final. Si eixiu de la zona de pícnic, camineu un poc cap a l’esquerra i ja voreu el primer desviament. Nosaltres hem pujat cap amunt pel que assenyala la bassa de la devesa a 2,5 km. Si veniu de la porta del Rancho, cal que pugeu cap a l’esquerra. Si veniu de la zona de pícnic, caldrà que gireu cap a la dreta. Des d’aquest punt no té complicació. 

 Poc a poc es va ascendint cap a la llacuna, amb algun tram de pendent més forta que ha fet queixar-se els nanos, però res que no puguen superar! Passareu per camps d’ametlers i pel costat de l'antiga mina de barita Canasta on queda encara alguna construcció i està senyalitzada. Mireu de tant el tant el track perquè en alguna bifurcació els senyals del sender són difícils de veure, però per a eixes coses està Wikiloc! I tampoc no és gens complicat. 

Després de caminar uns 3 km i arreplegar una bona quantitat d'espàrrecs, hem arribat a la bassa de la devesa, potser l’única llacuna endorreica del País Valencià, tota una curiositat. El primer que ens ha cridat l'atenció fins i tot abans de vore-la és el soroll de milers i milers de granotes rauquen alhora! És tot un espectacle auditiu! 

 A banda de la llacuna, hem gaudit de les espectaculars sureres que l’envolten, i especialment d’un pi pinyoner impressionant que està de vora el mirador.  

 Després de gaudir del lloc, hem continuat pel camí cap a la zona de l’arenal. Uns centenars de metres després de passar la llacuna hem arribat a una bifurcació: cap avall, es retorna a l’inici de la ruta, cap a la dreta, a la zona de l’arenal. Val la pena fer la volteta per l’arenal i veure la zona de la pedrera on es feien les rodes de molí. Encara hi ha rodes a mig fer, abandonades, que són espectaculars. 

El mirador també ofereix unes bones vistes. I també és interessant la llacuna, ara seca, de l’arenal pròpiament dit. Després de visitar esta zona, que fa com una mini ruta circular dins la ruta, hem tornat al mateix encreuament, i ara ja hem baixat cap als cotxes. 

En el senyal indica Soneja, i comença una baixada prou empinada que ens deixarà en la zona del pícnic.

Característiques de la ruta: 

Circular: 7,39 km
Desnivell: 306 m
Temps: 3 hores i 40 min amb milers de parades per agafar espàrrecs, esmorzar, jugar a la llacuna, tirar pedres, sentir les granotes...Edat dels xiquets: 4 anys (Joan i Candela), 2 anys (Guillem dins la motxilla i Júlia a la motxilla i caminant) i 7 mesos (Clara, encantada a la seua motxilla ergonòmica).

Powered by Wikiloc